Les seves cançons desprenen una força onírica sorprenent, dibuixen paisatges de delicada bellesa, inequívocament femenina i extremadament encisadora.

Va haver-hi un temps en què els cantautors no només eren la veu col·lectiva d’un poble sinó que també van ser el camí obert cap a noves sensibilitats i formes d’expressió musical.

«Quien abre camino no tiene quien le de consuelo» diu al seu nou disc aquest artista que sempre ha estat un home inquiet i trencador.

Guitarres, baixos i bateries desbocades, energia pura i concisa, directament a l’estómac.

Aquest singular trio, procedent de París, amb arrels de Guadalupe i amb un equipatge ple de sonoritats caribenyes, practiquen un blues crioll ple d’energia mestissa, de sentiment africarien i d’una força que neix en allò més íntim per a expandir-se arreu del món; doncs acaben de debutar amb Mo Jodi, una de les millors notícies de l’escena musical global del passat any.

La seva guitarra disparava ràfegues d’energia que agitava els nostres cossos en aquells temps de canvi sense futur. Wilko ha sobreviscut a moltes coses, però sobretot ha sobreviscut a l’oblit.

Los Deltonos se formaren el 1986 a Muriedas, Cantabria, en un temps en què el pop, la movida i la postmodernitat van buidar de contingut la rebel·lió post-punk.

Són tres dones que alcen la veu amb un rock molt elèctric, enèrgic i descarat.

Té l’aspecte fràgil del músic sensible que sembla inspirar-se en Elvis Costello, Roy Orbison o Buddy Holly, però com ells, posseeix també la fortalesa i el swing de la música que va sorgir de la cruïlla entre la música negra i blanca de Tennessee (va néixer a Knoxville i viu a Memphis).

Entre els tres sumen anys de dedicació a la música medieval, popular, tradicional, mediterrània…