Ens va captivar amb la seva mirada perduda i la seva imatge de guitarrista boig que empunyava la guitarra com si d’una escopeta es tractés, quan brillava al costat de Lee Brilleaux als Doctor Feelgood. Eren una de les millors bandes britàniques sorgides en els temps del punk, de Margaret Tatcher i de l’atur.

La seva guitarra disparava ràfegues d’energia que agitava els nostres cossos en aquells temps de canvi sense futur. Wilko ha sobreviscut a moltes coses, però sobretot ha sobreviscut a l’oblit.

És un lluitador que segueix obrint camí al rock que es fabrica amb les velles eines, guitarres elèctriques, baixos i bateries de classe treballadora i tossuda.