Són tres dones que alcen la veu amb un rock molt elèctric, enèrgic i descarat.

La seva guitarra disparava ràfegues d’energia que agitava els nostres cossos en aquells temps de canvi sense futur. Wilko ha sobreviscut a moltes coses, però sobretot ha sobreviscut a l’oblit.

Los Deltonos se formaren el 1986 a Muriedas, Cantabria, en un temps en què el pop, la movida i la postmodernitat van buidar de contingut la rebel·lió post-punk.

Va haver-hi un temps en què els cantautors no només eren la veu col·lectiva d’un poble sinó que també van ser el camí obert cap a noves sensibilitats i formes d’expressió musical.

Entre els tres sumen anys de dedicació a la música medieval, popular, tradicional, mediterrània…

És una artista fruit d’aquest segle XXI que encara no gossem a aventurar.

Les seves cançons desprenen una força onírica sorprenent, dibuixen paisatges de delicada bellesa, inequívocament femenina i extremadament encisadora.

«Quien abre camino no tiene quien le de consuelo» diu al seu nou disc aquest artista que sempre ha estat un home inquiet i trencador.

Aquest singular trio, procedent de París, amb arrels de Guadalupe i amb un equipatge ple de sonoritats caribenyes, practiquen un blues crioll ple d’energia mestissa, de sentiment africarien i d’una força que neix en allò més íntim per a expandir-se arreu del món; doncs acaben de debutar amb Mo Jodi, una de les millors notícies de l’escena musical global del passat any.

Té l’aspecte fràgil del músic sensible que sembla inspirar-se en Elvis Costello, Roy Orbison o Buddy Holly, però com ells, posseeix també la fortalesa i el swing de la música que va sorgir de la cruïlla entre la música negra i blanca de Tennessee (va néixer a Knoxville i viu a Memphis).

Guitarres, baixos i bateries desbocades, energia pura i concisa, directament a l’estómac.